REFLEXIÓ MÈTODES D’INVESTIGACIÓ

Després d’identificar el tema d’estudi, plantejar els objectius, les hipòtesis i la base teòrica, l’investigador haurà de decidir quin mètode utilitzar. La metodologia serà útil per la recol·lecta de dades i, per tant, ajudarà a aconseguir els objectius, a corroborar o desmentir les hipòtesis de partida i a generar coneixement científic; el coneixement és el resultat de la metodologia d’investigació (Gómez, 2006).

Existeixen diferents mètodes d’investigació, els quals es classifiquen en tres estratègies metodològiques: quantitatives, qualitatives i quantiqualitatives. Val a dir que en ciències socials, una mateixa investigació es pot abordar des de diferents mètodes d’investigació. És a dir, la investigació en ciències socials es relaciona amb el terme pluralitat metodològica; tal com explica Payne (2006) és un concepte que reflecteix la flexibilitat a l’hora d’escollir el mètode per dur a terme la investigació.

Així doncs, trobem investigadors que prefereixen treballar amb enquestes, mentre que altres opten per entrevistes en profunditat. Ara bé, cada metodologia d’investigació, tal com expressa Martínez (2004), aporta un tipus específic d’informació i apropa a la realitat de manera diferent. D’aquesta manera, darrere de la selecció d’un mètode d’investigació hi ha una visió de l’investigador sobre com ha de ser estudiada la realitat social; per tant, els mètodes d’investigació no són simplement eines neutrals (Bryman, 2008).

MÈTODES D’INVESTIGACIÓ QUANTITATIUS 

Tal com indica Gunter (2002) en la investigació quantitativa el mesurament es realitza a través de números. És a dir, l’investigador es val de dades numèriques per apropar-se a la realitat. En conseqüència, s’acosta a l’objectivitat i, per tant, a la veritat (Padone, 2000). Si bé és cert que els números i, consegüentment, els mètodes quantitatius, s’aproximen més a la reproductibilitat i a l’objectivitat, una mala recol·lecció o una anàlisi posterior inadequada de les dades numèriques afectarà negativament a aquests dos indicadors. Així mateix, es reduirà les possibilitats d’obtenir coneixement científic i, per tant, de reproduir la investigació.

Una enquesta és una metodologia quantitativa que pot conduir a errors en la construcció de les preguntes. Fowler (1995) expressa que les qüestions han de proporcionar respostes amb una informació vàlida del fet que es vol descriure. A més, cada pregunta del qüestionari ha de respondre a una variable d’anàlisi, si no la validesa interna es veuria afectada negativament (l’investigador abans d’obtenir els resultats està relacionant conceptes teòrics, que potser no tenen una correlació). De no seguir aquests consells estaríem davant d’un mal disseny de l’enquesta, la qual, tal com anomena Lourdes (2005), presentaria errors de mesurament.

Tanmateix, prenent com a exemple un qüestionari que estudia el consum de diaris esportius a Catalunya, és poc factible fer contestar l’enquesta a cada un dels individus que conformen la població d’investigació (en aquest cas, gent que llegeix diaris esportius en el territori català). En aquest sentit és suficient una mostra representativa d’aquesta població; una mida adequada de la mostra permetrà a l’investigador generalitzar els resultats a la població total (Gunter, 2002). Ara bé, si no s’enquesta a una mostra representativa, la recerca no tindrà una validesa externa i, consegüentment, no es podran dur a terme generalitzacions atès que no s’aproparà de manera correcta a la realitat. Tal com expressa Lourdes (2005) les enquestes es basen en teories i procediments suficientment provats, però les dificultats de dur-les a terme requereixen estar alerta sobre possibles problemes de validesa i fiabilitat.

Per dur a terme una enquesta es necessita una mostra; l’acció d’escollir un tipus de mostra rep el nom de mostreig. Es troben diferents tipus de mostreig; per una banda, trobem el mostreig probabilístic (simple, sistemàtic, estratificat o conglomerat) i, per altra banda, el mostreig no probabilístic (per conveniència, per bola de neu o per quotes).

Aquests dos grans grups de mostreig entren en certa contraposició en termes d’objectivitat i subjectivitat. Si bé en el mostreig probabilístic cada individu de la població té la mateixa probabilitat de ser escollit, en el mostreig no probabilístic no, ja que l’investigador seleccionarà una mostra representativa en funció de la seva opinió o de la intenció de la recerca; per tant, en el segon cas apareix la subjectivitat de l’investigador. En les tècniques de mostreig probabilístic l’objectivitat és garantida perquè són tècniques de mostreig a l’atzar (Bonilla i Rodríguez, 2005), que s’allunyen de la parcialitat de l’investigador i condueixen a una mostra més representativa (Jiménez, 2010).

D’aquesta manera, els dos procediments de mostreig també afecten la representativitat de la mostra. Encara que una mostra del mostreig no probabilístic pugui generar una visió vàlida de l’entorn social (Gunter, 2002), autors, com Argibay (2009), argumenten que és poc probable. És a dir, el mostreig no probabilístic és més propens a gestar una mostra esbiaixada i, per tant, poc representativa de la població (Argibay, 2009). Així doncs, es desprèn que el mostreig probabilístic s’acosta més a una mostra representativa. Ara bé, no existeix la possibilitat què l’atzar condueixi a mostres altament esbiaixades?

El mateix atzar pot conduir a una mostra que no tingui la mateixa distribució de les variables d’interès que la població de referència, especialment si estem davant d’una població de mida reduïda (Jiménez, 2010). 

Convé ressaltar que aconseguir uns resultats absolutament adequats a la realitat i un coneixement científic precís amb una enquesta és una tasca altament complicada. Els resultats d’aquesta metodologia es donen dins d’uns marges d’error coneguts (Lourdes, 2005). A l’hora de definir la mida de la mostra es consideren errors de mostreig, en les respostes dels enquestats es tenen en compte els errors de no resposta, entre d’altres.

Una vegada s’han recollit les dades d’una enquesta, es té a l’abast una eina quantitativa per analitzar-les, l’estadística. L’estadística esdevé un procediment significatiu quan les investigacions amb qüestionaris es basen en unes mostres de mida gran (Argibay, 2009); per tant, la mida de la mostra també és determinant a l’hora de valer-se de l’estadística. No obstant això, si els autors de la recerca adopten proves estadístiques inadequades, els resultats de la recerca, difícilment, seran reproduïbles (Nassi, 2014). Per exemple, el test de Khi-Quadrat no pot ser emprat per veure la relació de dependència entre dues variables quantitatives.

Així doncs, podrem fer generalitzacions amb l’estadística sempre que la mida de la mostra sigui elevada i s’adoptin els procediments estadístics adequats. Cal tenir en compte, però, que tal com succeeix en les enquestes, en l’estadística el coneixement obtingut i la validesa externa no són exactes, sinó probables perquè contemplen la possibilitat d’un marge d’error (Gil, 2003).

L’estadística també permet testejar les dades recollides, veure la relació de dependència o independència entre variables o corroborar les hipòtesis de la recerca. En aquest sentit es diferencien dos nivells d’estadística: descriptiva i inferencial. En funció de quina d’aquestes dues opcions s’escullen, les dades es poden interpretar d’una manera o altra. En l’estadística descriptiva les dades simplement s’utilitzen per categoritzar i classificar fenòmens; mentre que en l’estadística inferencial les dades s’usen per mesurar relacions entre fenòmens i establir relacions causals (Gunter, 2002).

D’aquesta manera, si els investigadors no traspassen els límits de la informació que dóna l’estadística descriptiva o inferencial en el moment d’interpretar els resultats, estarem davant d’un estudi amb una alta consistència. No obstant això, aquest mode d’analitzar les dades comporta obtenir informació i saber limitats.

Altrament, l’anàlisi numèrica de les dades a través de procediments estadístics representa una manera objectiva d’abordar la recerca (Gunter, 2002). Ara bé, no s’ha de pensar que l’estadística per si sola conduirà a unes conclusions de qualitat, creïbles. Gil (2003) indica que depèn d’altres molts elements del procés d’investigació: fonamentació teòrica, la correcta delimitació del problema i la formulació de les hipòtesis, l’adequada selecció d’individus estudiats o les tècniques empleades en la recollida de dades.

MÈTODES D’INVESTIGACIÓ QUALITATIUS 

Encara que es relacioni a les metodologies quantitatives l’estudi d’una població, les investigacions quantitatives també poden treballar amb mostres d’individus. Ara bé, els estudis que utilitzen una metodologia qualitativa solen valer-se d’una mostra de mida petita en comparació al mètode quantitatiu. En conseqüència, les tècniques qualitatives tenen una validesa externa baixa, ja que és més complicat escriure generalitzacions a partir de l’estudi d’uns pocs individus.

Aquest fet pot convertir les tècniques qualitatives en un complement de les quantitatives i, possiblement, en una posició de subordinació davant les metodologies quantitatives (Pedone, 2000). De fet, Bruhn (2002) expressa que la investigació qualitativa solament s’ha d’ocupar de la validesa interna, mentre que la validesa externa no ha de ser considerada fins que altres recerques treballin amb mostres més grans.

Altrament, cal destacar que el mostreig dels individus no és aleatori, sinó guiat (Gómez, 2008). D’aquesta manera, l’objectivitat és baixa; els participants d’una entrevista o de grups focals són elegits en funció del context teòric que ha establert l’investigador. Altres autors com Sandoval (2002) anomenen aquest mostreig com mostreig teòric. És a dir, els individus que són subjecte d’estudi no es determinen en la seva totalitat des de l’inici de la cerca, es conformen a mesura que les necessitats teòriques de la investigació avancen.

Les investigacions qualitatives es basen, principalment, en paraules. Malgrat que els números atorguen una major consistència a la investigació en comparació als mots, les paraules, tot i partir d’una mostra més petita, aporten més informació. Cal tenir present, però, que més informació no significa obtenció de coneixement científic. Per tal d’arribar al coneixement científic, la investigació s’ha de poder tornar a reproduir.

Els investigadors que basen les seves recerques en entrevistes o grups focals, de vegades, es valen de la tècnica investigació-acció per tal de poder construir un coneixement científic. D’aquesta manera, els autors que usen mètodes qualitatius demanen que la fiabilitat i validesa externa es mesuri en termes d’avaluacions continuades envers la investigació i les conclusions (Bruhn, 2002).

Convé ressaltar que les metodologies qualitatives treballen en escenaris naturals (Pedone, 2000), consegüentment, i, a diferència de les metodologies quantitatives, no estableixen variables. Per apropar-se i conèixer la realitat, els investigadors qualitatius es valen de mètodes observacionals i participatius, entre d’altres. Així doncs, en una recerca qualitativa pot haver-hi una participació activa dels individus, guiada per l’investigador, en la consecució del coneixement.

Dels paràgrafs anteriors es desprèn que tant les metodologies quantitatives com qualitatives presenten avantatges i limitacions. Per tant, hi ha la possibilitat d’encarar una investigació social combinant ambdues estratègies metodològiques; una tècnica que reforçaria les debilitats dels dos mètodes, així com atendria millor a les exigències del problema plantejat en la investigació (Cook i Reichardt, 1986).

En aquest moment, apareix l’opció d’utilitzar una metodologia quantiqualitativa, és a dir, valer-se d’estratègies quantitatives i qualitatives en una mateixa recerca. D’aquesta manera, tal com anomena Murdock (2002), s’estaria davant d’una investigació multimètode. Ara bé, tenint en compte consideracions epistemològiques i ontològiques aquesta combinació no seria compatible, ja que en les investigacions qualitatives i quantitatives la teoria s’usa de manera diferent, la concepció de la realitat no és la mateixa, etc.

Tot i l’última afirmació, a tall de conclusió, no s’ha de pensar que són tècniques amb una oposició absoluta, que lluiten per imposar les seves característiques intrínseques en la recerca social. Cook i Reichardt exposen que no hi ha necessitat d’escollir entre mètodes d’investigació de pols oposats (qualitatius i quantitatius), sinó que s’han d’emprar conjuntament per satisfer les exigències de la recerca del mode més eficaç per poder arribar al coneixement. Per tant, quina millor manera d’augmentar la fiabilitat i validesa, tant interna com externa, i l’objectivitat d’un estudi que combinant les metodologies quantitatives i qualitatives?

REFERÈNCIES

Argibay, J. (2009). Muestra en investigación cuantitativa. Subjetividad y Procesos Cognitivos, 13-29

Bruhn, K. (2002).  The qualitative research process. En Bruhn, K. (Ed.), A Handbook of Media and Communication Research. Qualitative and quantitative methodologies. London and New York: Routledge.

Bonilla, E., i Rodríguez, P. (2005). Más allá del dilema de los métodos: la investigación en ciencias sociales. Bogotá: Grupo Editorial Norma.

Cook, T., i  Reichardt, C. (1986). Qualitative and quantitative methods in evaluation research. : SAGE Publications

Fowler, F. (1995). Improving Survey Questions: Design and Evaluation. Boston: SAGE Publications.

Gómez, C. (2006). La Investigación Científica en Preguntas y Respuestas. El Sistema Modular. Ecuador: Corporación Uniandes.

Gil, J. (2003). La estadística en investigación educativa. Revista de Investigación Educativa, Vol. 21, n.º 1, 231-248

Gunter, B. (2002). The quantitative research process. En Bruhn, K. (Ed.), A Handbook of Media and Communication Research. Qualitative and quantitative methodologies. London and New York: Routledge.

Jiménez, J. (2010). Métodos estadísticos [en línia]. Recuperat de: http://www.sefh.es/bibliotecavirtual/erroresmedicacion/010.pdf

Lourdes, M. (2005). La encuesta. Observación extensiva de la realidad social. En Berganza, M. i Ruiz, J. (Coords.), Investigar en comunicación : guía práctica de métodos y técnicas de investigación social en comunicación. Madrid: Mc Graw Hill.

Murdock, G. (2002). Media, culture and modern times. Social science investigations. En Bruhn, K. (Ed.), A Handbook of Media and Communication Research. Qualitative and quantitative methodologies. London and New York: Routledge.

Nassi, L. (2014). Reproducibilidad en resultados de investigación: iniciativas en curso. [en línia]. SciELO en Perspectiva. Recuperat de: http://blog.scielo.org/es/2014/03/07/reproducibilidad-en-resultados-de-investigacion-iniciativas-en-curso/

Payne, G. (2006). The SAGE Dictionary of Social Research Methods. En Jupp, V. (Ed). London: SAGE Publications Ltd.

Pedone, C. (2000). El trabajo de campo y los métodos cualitativos. Necesidad de nuevas reflexiones desde las geografías latinoamericanas. Scripta Nova, nº 57. 

Sandoval, C. (2002). Investigación cualitativa. Especialización en Teoria, Metodos y Técnicas de Investigación Social. Colombia: Arfo.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s